La de Salvador Riera és una història de superació on l’escriptura ha jugat un paper crucial. Va ser diagnosticat de Parkinson fa 13 anys i ell assegura que el fet d’escriure l’ajuda a portar millor la malaltia. De fet, ell mateix defineix L’essència del nus com un poemari de lluita.
De què parla L’essència del nus?
De la lluita contra els nusos gordians que ens lliguen a les nostres mancances. És un relat en forma de poemes i fotografies. A més, el llibre segueix un discurs temàtic format per les dicotomies clàssiques bé/mal, amor/dolor. Fluctua entre la duresa i la suavitat, però sempre tenint com a referent la tendresa.
Aquesta dualitat està relacionada amb el Parkinson…
Sí, és la dualitat amor/dolor inherent a la persona humana. Jo he volgut reflectir com és possible superar l’intens dolor d’una malaltia incurable mitjançant l’amor de la persona estimada.
Com ha influït la teva malaltia en aquesta obra?
La poesia i la fotografia han estat les meves millors armes de lluita. Per això he bastit un poemari on cada poema i cada fotografia lluiten contra la malaltia sense esmentar-la.
Aquesta relació poesia-fotografia no és l’única particularitat de l’obra, però.
No. L’essència del nus planteja al lector diversos enigmes o jocs interactius, com trobar qui s’amaga al darrera d’un “Mot amagat”, resoldre un problema de “Física elemental”, canviar alguna lletra al final d’un poema, observar els canvis d’orientació…
Amb quin tipus de lector pot encaixar?
S’identifica millor amb aquell lector que hagi hagut de lluitar contra les adversitats. El llibre pot esdevenir un suport per enfrontar-se als seus propis crebants.
Quins trets estilístics destaquen?
És un poemari molt estructurat on res no s’ha deixat al atzar. Aquesta estructura tan marcada és present tant en la temàtica com en la mètrica, amb un bon nombre de sonets. La cotilla mètrica, odiosa per a molts poetes, és per a mi un repte. El sonet no és fàcil, però t’ofereix una bellesa sublim quan l’assoleixes. També s’hi pot detectar una certa obsessió pel ritme, en la línia d’allò que preconitzava Maria Tsvetàieva: ”Primer escolteu la melodia i els ritmes, desprès ja vindran les paraules i les rimes”.
En què t’has inspirat?
Per raons evidents, en Miquel Martí i Pol, quina poesia sento molt propera. De fet, el poemari comença amb una cita del seus poemes i acaba amb un poema homenatge a la seva figura.
Aquest és el teu primer llibre. Sembla que assistir al curs Vull publicar del Laboratori va donar els seus fruits…
Tenia molt clar que si volia endinsar-me en el món de la literatura ho havia de fer des de la dignitat i des de la formació en els gèneres, particularment poesia. Jo sóc molt partidari de la formació perquè et dóna exemples, t’estructura les idees, t’ajuda en la creació, comparteixes creixement literari amb els companys i aprens dels que més en saben.
Creus que es pot ensenyar a escriure?
Un cert talent innat és necessari per assolir la base. A partir d’aquest punt és important la formació i l’ajuda externa per millorar-ne els resultats. En el meu cas, tothom em deia que escrivia bé, però fins que no m’he format no he pogut publicar amb una certa qualitat literària.
Quin ha estat el paper dels teus professors?
M’he adonat que han acabat influint en la meva obra molt més del que m’imaginava quan feia els cursos. Tant els matisos incorporats com l’estructura i el ritme contenen moltes de les seves aportacions. És quelcom que t’amara, t’imbueix, i es fa present quan ho necessites sense adonar-te’n.
En què has notat aquesta influència?
He deixat de ser tan impulsiu i ara els textos estan molt revisats. Podria semblar que contradiu la llibertat creativa, però aquest deixar reposar el text com t’insisteixen des de les classes és tremendament útil, ja que et fa aplicar una pàtina de seny a la rauxa innata del doll creatiu.
Creus que haguessis publicat si no fos pels tallers?
Probablement no. Per aquesta raó, un dels primers cursos que vaig fer va ser el Vull publicar. El Jordi Fernando, prestigiós editor de Meteora, ens va donar tot un seguit de pautes molt valuoses a l’hora d’enviar una obra a un editor. És especialment útil per a què els lectors novells entenguin què espera una editorial.
Què li diria a la gent per animar-la a apuntar-se a classe d’escriptura?
Que és imprescindible si vol que la seva obra sigui publicada i reconeguda. De fet, des de fa un temps ençà, pràcticament tots els nous autors han sigut alumnes primer.