En els darrers anys s’ha multiplicat el nombre d’escoles i tallers d’escriptura. Però realment es pot ensenyar a escriure? Diversos experts, així com alguns alumnes del Laboratori de Lletres, asseguren que sí, encara que el talent i la predisposició són condicions indispensables.
Kant, a la Crítica del Judici, deia que el geni té un talent innat, un do, que és algú a qui les regles de l’art li venien dictades per naturalesa. Segons el filòsof, l’art no es pot ni explicar ni ensenyar. Teories posteriors, però, han qüestionat aquesta concepció i han defensat que el talent és indispensable a l’hora de crear, però que també ho és l’esforç, la pràctica i l’aprenentatge. Tal com assenyala Eduard Cairol, professor d’Història de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra, “un home que viu a la muntanya no serà capaç de fer una obra consistent si no ha estudiat abans com fer-la”.
Sembla que no tot és talent. La socialització, l’entrada en contacte amb un seguit de normes preestablertes és vital per esdevenir en allò que entenem per artista. En aquesta qüestió entra en joc un tercer concepte, el de gust. Sovint pensem en el gust com quelcom subjectiu, que depèn de la persona. Experts com Cairol asseguren que això no és cert, que malgrat la subjectivitat del concepte de gust, hi ha unes normes no escrites que fan que El Quixot sigui millor que 50 ombres d’en Grey. Per escriure bé s’ha de conèixer aquest codi, amb tan sols un do no es va enlloc.
Aprendre a escriure, per tant, és quelcom important per a un escriptor potencial. Hom pot tenir molta imaginació, nombroses vivències i milers d’històries meravelloses al cap, però si no sap canalitzar-les, estructurar-les i donar-les forma, segurament quedaran en res. De fet, el mateix Kant reconeixia la importància del gust, entès com el respecte a aquestes normes no escrites: “el gust disciplina el geni i permet que s’expressi en un llenguatge apropiat o intel·ligible per als criteris de l’època; sinó, l’obra resultarà incomprensible”, assegura Cairol.
Les primeres passes
Si realment cal interioritzar certs conceptes abans de deixar actuar el geni escriptor que alguns porten dins, potser primer val més apuntar-se a lliçons de literatura o escriptura. En els últims anys, aquest tipus d’ensenyances s’han multiplicat, però en realitat no és una moda ni un invent recent, sinó que aquests tallers tenen el seu origen en les tertúlies dels segles XVIII i XIX on s’intercanviaven opinions sobre literatura i es compartien els textos dels mateixos assistents. La prova que les reunions d’escriptors resultaven útils per al món literari és que d’una d’aquestes trobades –la que es va fer a la mansió llogada per Lord Byron el 1816– va néixer la novel·la Frankenstein.
“Crec que els tallers d’escriptura poden tenir sentit en tant que ajuden a disciplinar-se, proporcionen models i afavoreixen l’exercici”, comenta Eduard Cairol. Diversos alumnes del Laboratori de Lletres que han acabat publicant alguna de les seves obres comparteixen aquesta opinió. “El talent no s’ensenya, però sí que es pot ensenyar a escriure”, assegura Cristina Campos, qui comenta que les classes del Laboratori li van servir per aprofundir en els personatges de la seva novel·la. Jaume Vidal i Salvador Riera també coincideixen que els tallers els van ajudar a pulir la seva obra. “Deixar reposar els textos com insisteixen des de les classes et fa aplicar una pàtina de raó a la irracionalitat innata del cabal creatiu”, explica Salvador Riera.
Victòria Coll, també alumna del Laboratori amb llibre publicat, discrepa pel que fa a la necessitat de tenir talent: “Més que talent, t’ha d’agradar escriure, i la formació és bàsica”. Segons ella, el fet de comparar les teves històries amb les de la resta d’alumnes d’un taller fomenta una competitivitat sana i productiva.
No ser “catedràtics que pinten”
Quan hom ha interioritzat els secrets de la tècnica i les normes acadèmiques, corre el perill de ser, en paraules d’Eduard Cairol “un catedràtic que pinta”. Això, evidentment, és aplicable a qualsevol art. Després d’haver après tot allò que es pot ensenyar, cal iniciar un procés que sembla contradictori: el d’”oblidar-ho” tot. “En el moment en què crees, tot el que saps queda a l’oblit. Només es pot crear quan tot el que saps et corre per les venes”, explica Cairol. En aquest instant és quan es pot deixar lliure al geni, que de ben segur que farà el correcte.
Com tot a la vida, aquest debat no es contesta amb un blanc o un negre. Filòsofs com Schelling o Schopenhauer van entendre el geni com una suma de factors que inclou l’harmonia entre natura i art, llibertat i necessitat, la predisposició, l’educació, la cultura… Potser és cert allò que diuen que l’èxit està format per un 1% d’inspiració i un 99% d’esforç. No tot és talent, doncs. El geni sense coneixement volarà lliure, però probablement no volarà enlloc.