Hi ha llibres que semblen fets per ser adaptats al cinema. Pan de limón con semillas de amapola és un d’ells. La seva autora, Cristina Campos, ens dóna les claus de la seva novel·la i ens explica com el Laboratori l’ha influït a l’hora d’escriure-la.
Cristina Campos treballa al món audiovisual com a directora de càstig. Va rebre formació com a guionista, i per tant escriure sempre ha estat una de les seves passions. Pan de limón con semillas de amapola, el seu primer llibre publicat, és un clar reflex d’aquesta vocació cinematogràfica. Tant és així que la novel·la ha estat l’únic llibre espanyol entre els seleccionats pel Festival de Cine de Berlín per ser adaptat a la gran pantalla.
Pan de limón con semillas de amapola ja va per la quarta edició. Quina ha estat la clau de l’èxit?
La veritat és que no sé per què està agradant tant. Jo vaig pensar que la història romandria al calaix de casa meva, com la resta de manuscrits. Suposo que la clau és que hi he abocat la meva ànima, simplement.
Les dones tenen molta importància dins de la història. És una novel·la feminista?
No; no ho he pretès en cap moment. Simplement és una novel·la sobre l’amistat femenina. Les quatre protagonistes són dones i el llibre parla sobre sentiments arrelats a la condició femenina: la maternitat, com viu la dona la maternitat en contraposició a l’home, l’amistat femenina en contraposició a la masculina, que és més continguda… Les dones a vegades trobem germanes en les amigues.
I per què aquest tema?
No sabria parlar d’una altra cosa. Tan de bo pogués parlar sobre extraterrestres o assassinats, però em resulta més fàcil parlar d’allò que tinc a prop, els meus sentiments i els de les meves amigues.
Una singularitat del teu llibre és que l’inici de cada capítol inclou una recepta culinària. Té alguna raó de ser?
És un homenatge a Como agua para chocolate, ja que l’autora Laura Esquivel és un dels meus referents. També ho són Isabel Allende o Gabriel García Márquez.
Tu treballes al món audiovisual, en cinema i televisió. Això es veu reflectit a la teva novel·la?
Sí, perquè és una novel·la molt visual i gens descriptiva; és molt fotogràfica. Crec que es nota que tinc formació com a guionista, perquè és gairebé com un guió de cine.
De fet, ha estat una de les novel·les seleccionades pel Festival de Cinema de Berlín per fer una adaptació cinematogràfica.
Sí, un dels motius pels quals va ser seleccionada és que és molt semblant a una pel·lícula. Al cap i a la fi, un guió és una història explicada amb imatges.
El títol és tan poètic com enigmàtic. Quin és el seu per què?
És el nom d’un dels capítols. Jo volia que la novel·la es digués Ojalá te quedes conmigo toda la vida, però l’Editorial Planeta va preferir el títol actual, i els que saben de màrqueting són ells. També per qüestions comercials, m’han posat una portada molt femenina que fa que els homes potser s’hi acostin menys. Però deu ser una bona decisió, perquè molta gent em diu que compra la novel·la per la portada.
Com t’ha influït el teu pas pel Laboratori a l’hora d’escriure la novel·la?
A les classes del Carles Lúria vaig aprendre a aprofundir en l’ànima dels protagonistes, en el seus sentiments, perquè el problema de la primera versió és que era massa fotogràfica. Ell també em va treure la por a llegir i a rellegir i em va passar un text preciós, Cartes a un jove novel·lista, que defensa que no s’ha de tenir por de llegir als teus mestres.
Creus que es pot ensenyar a escriure, doncs?
Sí. El talent no s’ensenya, però sí que es pot ensenyar a escriure. De fet, el talent no s’ensenya en cap art. Es pot ensenyar tot menys el talent.