Renovar els tòpics, actualitzar els clàssics

Renovar els tòpics, actualitzar els clàssics

Y escucho con mis ojos a los muertos.

Francisco de Quevedo

Suposo que, com tot el que tingui a veure amb els gustos, serà una frase discutible, però sóc dels que pensa que els clàssics, en general, acostumen a ser bons. És clar que pot ser una percepció enganyosa. Els gustos estètics són, evidentment, una construcció cultural, i els textos que han perdurat durant segles han contribuït a definir no sols el que és bo o dolent, sinó el nostre gust i la idea mateixa del que és o no és “literatura”. En realitat, poc importa si ens interessen o ens agraden Homer, Virgili, Dante o Shakespeare –per esmentar alguns autors canònics indiscutibles–, perquè han definit una idea de literatura vigent durant segles i, fins i tot autors que escriuen en contra d’aquesta idea, fins i tot aquells que la qüestionen, no acaben d’escapar, ni que sigui en negatiu, de la seva zona d’influència.

 

Cervantes

Més important, però, que els clàssics indiscutibles són els “nostres” clàssics: aquells que ens hem fet nostres. Poden ser autors canònics o no, però són part de la nostra biblioteca personal, ens acompanyen i formen part del nostre món. Els llibres ens amplien la consciència i ens forneixen una llengua literària amb la qual podem expressar-nos: és important que tinguem el nostre propi rebost i que el mantinguem ben proveït.

Els sentiments i els conflictes humans tenen un repertori limitat: tots naixem, creixem, morim. La majoria patim en algun moment per la mort d’un ésser estimat o sentim els alts i baixos hormonals de l’enamorament. Aquests sentiments, que a escala personal vivim com a grans aventures o desgràcies, en el conjunt de l’espècie humana i vistos amb una mirada objectiva tenen ben poc d’especial. Els psicòlegs diuen que la personalitat humana té unes 5.000 característiques, de les quals la meitat, aproximadament, són hereditàries, i l’altra meitat adquirides: és de la tria i la combinació d’aquestes característiques que neixen les persones i els personatges únics. El napolità Giambattista Vico (1668-1744) obrí les portes a una nova concepció en espiral de la història: la història es repeteix, però mai de manera idèntica, sinó que evolueix i s’actualitza. El mateix es podria dir dels arguments ficticis.

Giambattista Vico

Un art tan antic com la literatura, dedicada a expressar sentiments i conflictes, té, per tant, un ventall temàtic també limitat. El que és important moltes vegades, doncs, no és tant el tema en si, sinó la manera com l’expressem i ens el fem nostre, com li donem vida i el redescobrim, com el presentem com si fos realment quelcom nou.

Hi ha alguns motius que han estat temes recurrents al llarg de la història, i que coneixem com a tòpics literaris. Al poeta romà Horaci (s. I aC) li devem un repertori de referència constant: el carpe diem (“aprofita el dia”), el beatus ille (“feliç aquell”) o l’aurea mediocritas (“daurat punt mitjà) han estat revisitats innombrables vegades durant segles, conscientment i inconscientment, perquè tots els tòpics, per desprestigiats que estiguin, tenen alguna cosa de veritat (i per això mateix, per molt que ens irriti, són tòpics). A un altre poeta romà del mateix segle, Virgili, li devem el model i jerarquia de gèneres literaris que va resultar hegemònic en les literatures occidentals fins aproximadament al segle XVIII. Les formes i els gèneres (la lírica, la narració èpica, el drama) també es repeteixen i s’actualitzen constantment.

 

James Joyce

James Joyce

Actualitzar i renovar els clàssics no converteix els escriptors actuals en mers imitadors dels antics. Podem escriure a favor o en contra de la tradició. Estratègies com la paròdia resulten molt productives en la renovació del sistema literari: és sabut com, a l’hora d’escriure el Quixot, Cervantes es proposava fer una paròdia dels llibres de cavalleries (i en menor mesura, de la novel·la pastoril): va escriure una cosa que no era una cosa ni l’altra, sinó un gènere nou, la novel·la moderna. James Joyce, també en clau paròdica, calcà la línia argumental de l’Odissea d’Homer episodi per episodi. El que en resultà no va ser un poema èpic, sinó una novel·la encara més moderna que l’anterior.

A cursos com Referents Literaris per a Escriptors i Lectors examinem algunes línies de continuïtat entre clàssics i moderns i explorem com poden enriquir la nostra manera de llegir i, també, d’escriure.

Melcion Mateu

Apunta't al curs de Referents Literaris per a Escriptors i Lectors

Amb Melcion Mateu i Míriam Cano

A cursos com Referents Literaris per a Escriptors i Lectors examinem algunes línies de continuïtat entre clàssics i moderns i explorem com poden enriquir la nostra manera de llegir i, també, d’escriure.