AL POT PETIT:  L’ART DE LA SÍNTESI (I)

AL POT PETIT: L’ART DE LA SÍNTESI (I)

Per Melcion Mateu.

Diuen en castellà que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. La dita, en veres, és una cita, una consigna de l’Oráculo manual y arte de prudencia, de Baltasar Gracián (1601-1658), que continua: “y aun lo malo, si poco, no tan malo”. A un text literari no se li demana necessàriament que sigui breu, però gairebé sempre li exigim que d’alguna manera sigui “bo”: si no, esdevé trivial i innecessari. La saviesa popular ens recorda que “al pot petit hi ha la bona confitura”, i s’estalvia parlar de la dolenta. Hi ha gèneres, tant en vers com en prosa, que fan de la brevetat una necessitat, i de la necessitat una virtut. Un exemple el trobem en els epitafis: una frase o un breu paràgraf per resumir el sentit d’una vida. És cèlebre el del poeta xilè Vicente Huidobro (1893-1948):

                     Abrid esta tumba: al fondo se ve el mar.

Per una banda, l’associació entre mar i mort és un tòpic de ressonàncies clàssiques; per l’altra, la invitació a profanar una tomba és ben provocativa, encara més en un escenari real. Obrir una tomba per trobar-hi la mar és un esdeveniment insòlit, un fet i una imatge alhora plens de sentit i en consonància amb la poètica avantguardista (creacionista) de l’autor.

Un altre exemple clàssic són els epigrames: un parell de versos per dir-ho absolutament tot. Al poeta romà Catul (s. I aC), li devem un exemple formidable que transcric en l’original llatí i acompanyo de traducció:

                   Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris?

                   Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

                  (Odio i estimo. Per què és així, potser, em demanes?

                  No ho sé, però així ho sento i pateixo.)

Es pot dir més amb menys paraules? En l’original seria difícil: cada mot té un altre que el sosté, de vegades oposant-s’hi: els conceptes d’odi i amor (“odi”/ “amo”) el “potser” (“fortasse”) i el “però” (“sed”). La sonoritat de la darrera paraula en llatí (“excrucior”) és brutal, com d’alguna cosa que s’esquerda i es trenca a bocins. Als sus poemes, Catul va descriure com ningú els alts i baixos de la passió amorosa: des de l’enamorament ideal al desamor més cruel i amarg: va concentrar, en només dos versos, tota la força les seves contradiccions.

Algunes formes poètiques reivindicades per la modernitat afavoreixen aquesta mena de treball: és el cas de la tanka, gènere poètic de cinc versos que Carles Riba incorporà al català. La tanka, originària del Japó, és l’art de captar l’instant en els seus aspectes més subtils. A través d’imatges aparentment senzilles, algunes arriben a ser molt suggerents. Vegem-ne aquesta, de sinuós moviment i efecte colorista:

A la caleta

-el corrent hi acumula

les fulles roges-,

es drecen les onades

d’un viu color escarlata.

                El monjo Sosei (Segles IX-X)

                 (versió de Joan Alegret)

L’escena és senzilla: una petita cala colpejada per les onades. Però el contrast colorista entre les fulles (roges) que s’hi acumulen i les onades (de color escarlata) acompanyat del ritme sinuós del poema afavorit per l’alternança de versos de diferent mida, en reprodueixen l’aire i el moviment.

Els tres primers versos d’una tanka formen el que es coneix com a haikú, encara més breu i sintètic. En aquest exemple clàssic, amb molt pocs elements es copsa un moviment a penes visible. La bassa, la granota que hi és, i no hi és. La concisió de la imatge, el seu minimalisme verbal, donen una frescor al haikú que explica que la fórmula hagi captivat els poetes i lectors moderns:

La vella bassa.

Una granota hi salta.

El so de l’aigua.    

                                  Matsuo Basho

                                  (versió de J.N. Santaeulàlia)

Seguint en part la inspiració dels orientals, i influïts per l’impuls innovador del Futurisme, el nord-americà Ezra Pound (1885-1972) i altres poetes anglosaxons fundaren a Londres un efímer moviment d’avantguarda conegut com a “Imagism” o Imaginisme (1914-1917). Els imaginistes cercaven un llenguatge sintètic, d’imatges llampants i ritmes innovadors. Volien acostar la poesia a la immediatesa de les arts plàstiques, en particular l’escultura. Els seus poemes constitueixen un vertader laboratori per renovar la imatge poètica. Ezra Pound ens ha deixat un manifest en tres punts on ens ofereix la “recepta” de tot bon poema imaginista:

1.  Tractament directe de la “cosa”, sigui objectiu o subjectiu.

2. No fer servir cap paraula que no contribueixi en absolut a la presentació.

3. Pel que fa al ritme: compondre en la seqüència de la frase musical, no en la del metrònom.

Fórmules semblants basades en la brevetat, precisió i capacitat d’impacte imperen en el món actual en expressions que van des de les piulades del twitter als titulars periodístics, els eslògans publicitaris o la poesia visual. En una propera entrada, parlarem de la seva aplicació narrativa.