Escriure salva vides (primera part)

Escriure salva vides (primera part)

“Escriure malgrat tot, malgrat la desesperació. No: amb la desesperació”

(Marguerite Duras)

El Juan llegeix lentament, li costa pronunciar algunes de les paraules que ell mateix ha escrit. Paraules com “mi hijo”, “hígado”, “decepción”, “bebida”, “no puedo” farceixen els seus textos de mines a punt d’esclatar. De tant en tant s’atura i agafa aire. Ens diu que té ganes de plorar, però ja se sap, la medicació no el deixa. Continua llegint.

A esquerra i dreta del Juan, homes i dones de totes les edats assenten en silenci respectuós. Saben com costa escriure sobre ser addicte, sobre tot i tots els que s’han perdut pel camí. Cap d’ells havia escrit mai, ho han començat a fer com a part del programa de reinserció i l’esforç és titànic. Admiren al Juan, ell si havia escrit, anys enrere. Contes, molts contes, fins i tot un parell de novel•les. Tenia talent, un talent que l’alcohol i un mal divorci es van emportar. Una altra pèrdua. Durant vuit anys no va escriure ni una sola paraula. No tenia idees, no tenia ganes, no tenia raons per fer-ho, la mà li tremolava massa. Les paraules van abandonar-lo, fent créixer més el buit que s’omplia d’alcohol. Ell va ser el primer a apuntar-se al taller d’escriptura i el darrer en començar a escriure. Els altres van acceptar el joc, satisfets d’escriure dues frases, un parell de paràgrafs, sense tècnica ni elegància, només perquè estaven fent una cosa que mai havien cregut que podrien fer. Però el Juan no podia acontentar-se amb tres frases maldestres. Volia escriure un conte, recuperar el seu projecte de novel•la històrica. I no podia, senzillament no podia, cada fracàs l’acostava perillosament a una recaiguda.

Un dia, una proposta d’exercici va desencallar alguna cosa en el Juan. No era una proposta més arriscada ni més suggestiva ni més divertida que les anteriors. Era senzillament AQUELLA proposta que per mil raons misterioses tocava alguna cosa al fons de Juan. Va portar el seu primer text, mitja pàgina. Havia abandonat contes i novel•les històriques i parlava d’ell; no, d’ell no, del seu fill. La lectura va ser agònica, però l’aplaudiment posterior va arrencar un somriure tímid al lector.

Setmana rere setmana, els textos del Juan van començar a fluir. Pàgines i més pàgines, potser no tan perfectes com ell estava acostumat, potser emocionalment trencades, però sorgien sinceres i ràpides, cada cop més profundes, cada cop més lliures. El Juan va acostar l’escriptura a si mateix, li van agradar aquelles paraules brutes i adolorides que expressaven exactament la buidor que fins aleshores no havia tingut nom. Al seu voltant, els companys del taller d’escriptura es van sentir escrits en els textos del Juan, ell sabia posar nom a aquella sensació d’haver tocat fons quan va descriure’s despertant vomitat al mig d’una plaça un dimarts al matí sense saber com havia arribat allà i sense que li importés. L’anècdota ressonava en un company, la contradeia una companya, les paraules escrites de Juan esdevenien debat, consells, un espai de problemàtica comú i vivència única, on uns aprenien dels altres.

Francesc Hernàndez

Pots llegir la segona part del text aquí.

I si vols aprendre més, visita el curs “Escriure, eina terapèutica“.