Escriure salva vides (segona part)

Escriure salva vides (segona part)

(Per llegir la primera part clica aquí.)

Avui el Juan acaba el taller amb un darrer text. Hi ha aquelles paraules que mai havien aparegut als seus contes de ficció, però que ara s’escapen una i una altra vegada de manera agònica. Però ha ampliat per aquest darrer exercici el seu vocabulari: “gràcies”, “le quiero”, “adiós”. Paraules diferents, reapreses durant aquestes setmanes, que omplen els seus textos i els dels seus companys amb una llum diferent, salvatge i alliberada.

Acaba la lectura. Potser ell no plora, però els companys ho fan per ell. Hi ha un silenci respectuós mentre les paraules passen a reposar al cor de cada un dels que l’hem escoltat. Després d’alguns comentaris i puntualitzacions, el Juan dona les gràcies per darrer cop. A l’associació, als metges i a mi per haver-li donat aquell regal, tornar a escriure. No li ha agradat fer-ho, no s’ho ha passat bé com abans ho feia. Però ha descobert que ho necessitava, que l’escriptura seguia allà tots aquests anys, que la seva vida mereix ser escrita i, en fer-ho, es reescriu d’una altra manera, més rica, més creativa, més bella.

Somric en silenci. Vull plorar també. Llegeixo la por a la solitud del Juan en els textos d’un sero-positiu malalt, fa anys. Llegeixo  en l’afecte pels fills perduts la intensitat  d’una mare que va convertir el suïcidi del seu fill en el vol d’un estel fugaç a un conte. Llegeixo sobre el poder d’un moment en tota una vida que també vaig llegir en el text d’una dona en descriure una visita al metge. Les gràcies dels textos del Juan són les gràcies que un nen donava en una carta als metges que l’atenien a l’hospital. Reconec la seva desesperació en els textos que jo mateix he escrit després perdre a qui estimava.

L’escriptura més íntima es reprodueix, té ecos en milers d’altres textos, els milers de persones que escriuen no perquè vulguin fer-se famosos o perquè els diverteix, sinó perquè necessiten fer-ho. Gent com el Juan escriu per salvar-se, per no caure o per sortir del forat. Altres se salvaran, si tenen sort, llegint experiències com la seva. Altres, molts altres desgraciadament no sabran com l’escriptura pot donar forma a les seves ombres informes; com pot recuperar per sempre algú que va morir fa anys; com pot deixar un llegat de victòries i homenatges; com pot dibuixar futurs, alleugerir passats i enriquir presents; com pot permetre’t jugar, oblidar, mentir o fugir; com pot crear pura bellesa de la mort o el vòmit; com pot ensenyar o desmentir, com pot servir per cridar al món “he arribat, malgrat tot, fins aquí.”

No puc saber què serà del Juan d’aquí a uns anys. Si deixarà l’escriptura, si recaurà. No sé si escriure li salvarà la vida. Però en aquest text ens ha deixat una part petita i autèntica de si mateix, brutalment poètica. Aquella part d’ell sí que ha estat salvada per l’escriptura.

Francesc Hernàndez

Si vols aprendre més, visita el nostre curs “Escriure, eina terapèutica“.