Deu moments de l’Entremestres amb Paula Bonet

Deu moments de l’Entremestres amb Paula Bonet

Ara que fa una setmana de la celebració de l’Entremestres amb la Paula Bonet, aprofitem per recordar deu moments de la conversa, durant la qual vam poder aprofundir en el seu procés creatiu i la seva obra.

– “De xicoteta era molt introvertida, i el dibuix i la literatura eren, per mi, un espai de confort. No hi sentia vertigen, aprenia de l’error i de fer les coses malament. També tinc la sort que a Vilareal va arribar Pepe Biot i vaig acabar a la seva acadèmia, i em va fer entendre que la pintura no era una manera per passar el temps, sinó una manera de comunicar-se.”

– “No em considero escriptora, tot i que escric. Crec que fins que no publiqui un llibre sense imatges, no m’hi consideraré. Sempre m’apropo amb un gran respecte per la literatura i els autors, i si m’atreveixo a escriure, és perquè ho acompanyo d’imatges. Hi ha llibres que podria haver publicat sense textos, però no sense imatges”.

– “Tant la literatura, com la música, la pintura o el dibuix comparteixen moltes coses, també part del procés creatiu”.

– “Truffaut concep l’obra d’un autor com a una obra total, no com obres individuals o autònomes. A més, reivindica molt el fracàs o la renuncia. Per exemple, a les seves pel·lícules es repeteixen molts temes, tenen vasos comunicants, i tracta les mateixes qüestions des de diferents punts de vista”.

– “M’agrada que els meus llibres no es puguin definir o etiquetar. No m’agraden les etiquetes, perquè ens mutila, som molt més polièdrics. M’agrada quan veig els meus llibres a seccions molt diferents de les llibreries”.

– “És molt important que la forma i el contingut es donin la mà. Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, per exemple, tinc la sensació que els dibuixos bonics no deixaven que el missatge s’entengués”.

– “El meu art dialoga amb altres autors i obres perquè no pot fer una altra cosa. Quan jo era professora de literatura, si intentava explicar el Romanticisme als nens, de vegades no entenien res. Era més fàcil buscar referències pictòriques i musicals, i així ho entenien millor, no només amb el llibre de text”.

– “Quan publico The End entenc que la igualtat de gènere que jo donava per suposada, no existia. Els periodistes em tracten amb paternalisme, algunes propostes de mitjans em demanaven posar en bikini, i als festivals o taules rodones sóc l’única dona no se’m fa cas, i els elogis que se’m dediquen no tenen res a veure amb la meva obra. Per tot això et sents culpable, et sents incòmode, perquè et fas responsable de què qui t’està entrevistant sigui un cretí. La Sed sorgeix com a resposta a aquesta agressió”.

– “Les dones que inspiren La Sed eren autores on jo trobava cert alleujament: Silvia Plath, Anne Sexton, Virginia Woolf. Van fer que tingués força per pujar-me en una altra tarima encara que em tractessin malament”.

– “Òbviament, quan començo un projecte, hi ha una part prèvia de què vull dir, com ho vull dir, i altres factors tècnics. però en el moment en què creo, sóc caòtica, però crec que l’inconscient a poc a poc va ordenant el material”.