L’escola d’escriptura com a jardí

7 DE ABRIL DE 2022 | 1375 Visualitzacions

Aquest any seguiran canviant moltes coses, dins i fora del Laboratori de Lletres. Aviat te n’explicaré una de grossa. Però avui encara no la puc dir... Avui et vull parlar d’una cosa que ja fa temps que fem de la mateixa manera al Laboratori de Lletres i que tot apunta que la seguirem fent així perquè és una mica el que ens fa ser nosaltres mateixes. Es tracta del nostre mètode. La nostra manera de veure l’ensenyament de l’escriptura i de la comunicació.

Per parlar-te’n, em remetré a Ken Robinson. El coneixes? Era l’educador, escriptor i conferenciant britànic que deia que les escoles maten la creativitat. I ho deia en unes TED Talks plenes de fets, crítica i humor, que pots recuperar (o descobrir) aquí.

Deia Ken Robinson, doncs, que l’escola pública actual treballa a partir d’un model industrial basat en la linealitat i la conformitat, i que, com a societat, ens cal anar a buscar un model basat en els principis de l'agricultura: hem de reconèixer que el desenvolupament humà no és un procés mecànic; és un procés orgànic. I per això hem de deixar de treballar com si fóssim en una línia de fabricació de cotxes i començar a treballar segons el sòl de cada racó, el clima de cada indret i el desenvolupament que vagin mostrant les nostres plantes tan aviat com comencin a brotar. Una fàbrica es pot automatitzar, perquè cada dia hi passaran les mateixes peces de la mateixa manera, i en acabat en sortiran productes tots absolutament idèntics. Una escola no es pot portar de la mateixa manera: no es pot predir el resultat del desenvolupament humà. Tot el que podem fer, com si fóssim agricultors, és crear les condicions adequades en què aquest desenvolupament humà pugui prosperar.

Robinson ho deia per parlar de l’escola pública. Nosaltres ens ho apliquem també a la nostra escola, tant quan treballem amb cursos d’escriptura literària per a particulars, com quan anem a fer un curs de millora de la comunicació escrita a una empresa, com quan analitzem i critiquem els projectes amb els alumnes del Màster en Creació Literària.

Sempre diem que hi ha dues menes d’escriptors. És una simplificació, naturalment, perquè hi ha tantes menes d’escriptors com gent que escriu. Però sí que hi ha dues tendències a l’hora d’escriure: una de més ordenada, de qui escriu de manera racional, que no es posa a escriure fins que no té ben pensat tot el que vol transmetre; i l’altra de més desordenada, de qui escriu de manera intuïtiva, que el que fa és començar a escriure sense saber ben bé on anirà la seva història o com ordenarà el seu discurs.

Al Laboratori de Lletres des del principi vam apostar per trobar maneres de guiar alumnes que treballen de manera intuïtiva. És un repte, perquè no hi ha fórmules. A qui escriu de manera racional se li pot donar una pauta, un camí, una guia: pensa en el tema, pensa en els personatges, desenvolupa una estructura de la història, fes la sinopsi, i un cop ho tinguis tot clar, escriu. Així és com treballen la majoria d’escoles d’escriptura, i així és com expliquen l’escriptura la majoria de manuals que pots trobar a les llibreries.

Així que l’ensenyament de l’escriptura té un buit immens per a alumnes que escriguin de manera intuïtiva. Perquè qui escriu de manera intuïtiva no pot seguir el camí racional. Perquè es bloquejarà. No pot contestar a les preguntes que es fa i es respon algú que pren el camí racional: de què va la història? Qui són els personatges? Quin és el conflicte? Què passa a la història? Com s’acaba? El qui escriu de manera intuïtiva no respon preguntes sinó que escriu escenes on passen coses i es van veient personatges, però encara no sap per què passen aquestes coses a aquests personatges, o per què vol escriure aquesta història i no una altra.

Aleshores, qui escriu de manera intuïtiva, si no pot seguir una pauta, com s’ho fa per a arribar a bon port? Doncs a partir de ser conscient de la seva creativitat, del seu procés creatiu.

I si parlem de creativitat, he de tornar a una altra de les premisses de Ken Robinson: la creativitat inherent a l’equivocació. Robinson parla de com els nens petits no tenen por d’equivocar-se, i diu que aquesta facilitat per dir i fer sense por d’errar els ve de la creativitat. Després, l’escola els ensenya que s’ha d’evitar l’error, que cal fer bé les coses a la primera i això els fa perdre la capacitat creativa: com que els fa tenir por de l’error, els limita la creativitat. I no és pas que Robinson digui que equivocar-se sigui el mateix que ser creatiu. No ho és. Però el que no es pot refutar és que, si no s’està preparat per equivocar-se, mai no es trobarà res original.

Els qui escrivim de manera intuïtiva sabem que ens equivocarem, que les coses no surten a la primera, que ens cal errar unes quantes vegades. Per arribar a escriure una novel·la de 200 pàgines, n’hem d’embrutar 400 i retallar tantes vegades com faci falta, però si no haguéssim escrit les 200 pàgines que acaben a la paperera, tampoc no hauríem aconseguit escriure les 200 que al final seran la novel·la.

Al jardí de la nostra escola, doncs, juguem amb la creativitat, animem els alumnes a no angoixar-se si encara no saben on van, perquè a vegades el camí és el que ens indica el destí, i no a l’inrevés.

Ara bé, si ets dels que ja sap on va, també et sabem guiar perquè, de fet, les eines són les mateixes per a qui escriu de manera intuïtiva o qui escriu de manera racional: la diferència és en quin moment les poses en pràctica.

Jo sempre explico que quan tenia vint pàgines escrites de la meva primera novel·la i un agent literari em va animar a continuar (perquè allà s’hi veia una novel·la), si l’agent m’hagués dit «abans de continuar fes una sinopsi», mai hauria escrit res més. I per sort no em va passar, l’agent literari que em va animar a continuar no sabia on aniria a parar la història (i jo tampoc no ho sabia encara) i no em va demanar que ho esclarís. I això em va permetre no bloquejar-me.

Perquè jo no sé mai què estic escrivint fins que no ho acabo. I, per tant, faig la sinopsi un cop he acabat la història, i no al principi.

I la meva convicció que es pot arribar a una història rodona, encara que en començar no sàpigues on vas, és el que ha fet que el Laboratori de Lletres sigui el que és ara: una de les poques escoles d’escriptura on sabem guiar els escriptors intuïtius.