"Bessons" - Relat de Gisela Yll, alumna del curs de Conte

16 DE JUNY DE 2021 | 1515 Visualitzacions

La Milagros obre l’armari corcat de la seva habitació i acaricia l’abric de pell. Fer-ho és l’única cosa que la consola quan els seus fills es barallen a crits. Sent trencadissa a la cuina. D’aquí poc haurà de tornar a comprar plats i gots nous, quasi no en queden a l’armari sobre la pica. Com si els diners els sobressin!

L’abric de pell que li va comprar el seu marit com a regal de noces, l’única possesió luxosa que ha tingut mai. Pel desfici de voler-lo conservar el millor possible, només se’l posa per anar a la misa del Gall. La resta de l’any el té a bon resguard, penjat al fons de l’armari.

Qualsevol altre dia s’hauria ficat a la baralla per a suplicar-los que parin. Que deixin de fer-se mala sang l’un de l’altre, que s’estimin com quan eren petits i jugaven sense parar. Pero avui li flaquegen les forces, només se sent capaç d’allargar el braç per acaronar l’abric com si fos un mixet que ronca. Si el meu Horaci fos aquí, es repeteix per a si mateixa, aquests dos estarien més calmats, ell sabria com dur-los rectes.

- Tu saps que jo esbudello millor que tu i tallo les peces més ràpid- crida l’Hèctor.

- Sigui com sigui, a qui van contractar va ser a mi, accepta-ho d’una vegada. Jo sóc el gran! – li respon l’Heribert

- Vas nèixer només uns segons abans que jo, desgraciat!

- Per això a mi em van contractar a l’escorxador i tu encara et trenques l’esquena al camp, imbècil!

Se’ls imagina. Amb les mandíbules serrades, els artells emblanquits i les puntes de les orelles bullint de ràbia. Dues gotes d’aigua discutint pel mateix per enèssima vegada. Des de que va morir son pare es tenen una enveja acarnissada. Però l’Hèctor, en ser el petit, encara que per molt poc, sempre s’ha sentit en inferioritat respecte l’Heribert. Llei de vida, que diu la Milagros.

De sobte sent un terrabastall de mobles. Es persigna i fa el cor fort abans de sortir de l’habitació, no es pot permetre que trenquin més coses. Només li cal passar a la la cuina-menjador per percebre l’habitual tuf a vi ranci i a tabac picat. Han passat pel bar, res de nou. Però s’esglaia quan veu l’Hèctor sostenint una cadira sobre el cap, a punt de fer-la volar contra el seu germà

Però no veus què fa amb la cadira el teu fill, Mili? No li dius res?- li retreu l’Heribert.

- No t’oblidis, Heribert, que et van contractar gràcies a que em van fer fora a mi. I diga’m mare, ja no sé com demanar-t’ho! – respon ella.

- Què vols, Mili, que et doni les gràcies? Ets massa vella per l’escorxador, encara sort que et van mantenir fins els cinquanta anys. Sense el pare ens hauriem mort de gana.

- Al teu pare deixa’l descansar en pau.

- No ens diguis com parlar del nostre pare- s’afegeix l’Hèctor, que deixa la cadira a terra.

És infalible. Només estan d’acord per anar en contra seva. Ara que tenen una víctima en comú, els dos comencen a fer el burleta repetint-li “Mili, Mili, Mili”. Quan se’n cansen, la fan tornar a la seva habitació a cops d’empenta. Estirada al llit, mentre passa els grans del rosari, pensa en el que va costar que nasquessin. Tants anys buscant-los i pregant a la Mare de Déu que els beneís amb fills. L’alegria de l’Horaci quan al part el doctor es va adonar que en venien dos de cop. I dos nois, per si fos poc! “Felicitats per partida doble, senyora Milagros!”, va exclamar. Que lluny queden els temps en que eren una familia completa, pensa, i ofega el plor perquè els seus fills no la sentin.

Pocs dies després, mentre la Milagros frega el terra després que l’Hèctor hagi vingut de la collita de l’oliva, tot brut, i hagi deixat les rajoles plenes de petjades, la porta s’obre d’una embestida. És l’Heribert, que entra a casa cridant: “On és aquest malparit?”, i es dirigeix cap al pati de darrere ignorant les preguntes de la seva mare. L’Hèctor està fumant quan el seu germà se li encara:

- Has estat tu, oi?- li recrimina l’Heribert.

- No sé de què em parles- respon l’Hèctor.

- No et facis el boig, m’han acomiadat de l’escorxador perquè aquest matí no estaven els ganivets que faig servir. Els has robat tu, oi?

A la Milagros, que ha tret el cap al pati mentre s’eixuga les mans al devantal, se li encongeix el cor. Sense el sou de l’Heribert estan perduts. Ella guanya una misèria brodant i l’Hèctor només treballa a l’època de collita, com ara. Mentre pensa en quants mesos podrien viure amb els minsos estalvis que guarda sota el matalàsl, la tensió entre els seus fills va en augment:

- Confessa envejós, ho has fet perquè m’acomiadin, confessa-ho!

- Doncs sí, els he agafat jo per demostrar que treballo molt millor que tu! Els vols veure, carallot?

L’Hèctor arreplega el sac que ha dut del camp i en treu un destraló d’especejar i dos ganivets d’esbudellar, tacats encara de sang porcina. Encara no els ha tret de la bossa que l’Heribert se li tira a sobre com una fera i comencen a rodolar per terra l’un a sobre de l’altre, entre cops de puny, puntades de peu i els crits de la Milagros.

- Et mataré fill de puta! – amenaça l’Heribert.

- No tens collons! – respon entre estossecs el seu germà.

Furiós per aquesta última provocació, l’Heribert estira el braç i arramba un dels ganivets esbudelladors. L’arma perfora el costat esquerre de l’Hèctor, entra per l’aixella directe al cor. Tot passa a càmera lenta als ulls de la Milagros, que s’ha quedat sense respiració. Quan aconsegueix alliberar el crit que l’està escapçant per dins, veu com l’Heribert, de genolls sobre el torç del seu germà, desclava el ganivet del lateral i, amb els ulls cegats per l’ira, li entesta una altra ganivetada al pit. Aleshores, es gira cap a la seva mare i li espetega:

- Mira Mili, a partir d’ara només tindràs un fill.

Moguda per un instint animal, com quan se li omplien els pits de llet, la Milagros es llença a la defensa del fill que es desagna. Agafa el destraló, que ha qedat més apartat de la baralla i mentre l’Heribert intenta arrencar el ganivet del pit de l’Hèctor, se li acosta per l’esquena i zas! Amb un moviment net, les seves mans expertes després d’una vida escorxant porcs, li tallen el coll fins arribar a l’os. El seu fill gran es desploma sobre el petit, que just expira el seu darrer alè. La Milagros es deixa caure de genolls sobre la grava del pati i mira els cossos dels seus bessons, units per un bassal de sang fraterna. Tal i com van nèixer, pensa.

Pressa d’una serenitat absoluta per la irrevocabilitat del seu destí, la Milagros es dirigeix cap a la seva habitació i obre l’armari. S’engalana amb l’abric de pell i, sense deixar d’acaronar-lo, s’encamina cap a comissaria amb pas decidit. Com si anés a la Misa del Gall.