El 6 de febrer de 2014 ens va visitar Ana María Matute. El professor de novel·la presencial del Laboratori, Carles Lúria, va ser l’encarregat d’entrevistar-la.

BIOGRAFIA

Ana María Matute és considerada una de les veus més destacades, atractives i personals de la novel·la espanyola sorgida de la postguerra; és membre de la Real Academia Espanyola, on ocupa el seient k, Premi Nacional de Literatura Infantil (1984), Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, i el 2010 rebia el Premi Cervantes de Literatura. Les seves novel·les i relats infantils, que ja són autèntics clàssics, han estat traduïts a més de trenta idiomes, i universitats com la de Boston tenen fons especials a les seves biblioteques dedicats a la seva obra. L’escriptora serà la tercera convidada d’aquest curs del Laboratori, després de Sílvia Soler (novembre) i Andreu Martín (desembre)

Nascuda en una família catalana burgesa i conservadora, Ana María Matute comptava onze anys quan va esclatar la Guerra Civil, i aquesta tragèdia va marcar profundament tant la seva personalitat com la seva narrativa: “Va ser terrible”, recordava en una entrevista el 2010. “Bombardejos, crueltats i barbaritats per tots dos cantons. I després la postguerra, que també va ser suculenta. Es va prolongar massa per culpa d’aquella bèstia parda que vivia a El Pardo…”. És per això que totes les seves primeres obres (Los Abel, Los hijos muertos, Los soldados lloran de noche…) barregen el record líric de la infantesa perduda amb un realisme potent i traumàtic i, també, una recerca de la natura com a univers balsàmic (“El bosc és fonamental. La natura i jo ens entenem bé. Pertanyo al bosc”).

La vida d’Ana María Matute és, d’alguna manera, una lluita constant i en certa forma literària contra les adversitats: el 1949 queda semifinalista del Premi Nadal amb l’obra Luciérnaga, però la censura n’impedeix la publicació. El 1963 se separa del seu marit, i les lleis del moment li treuen el seu fill durant prop de tres anys, motiu pel qual l’escriptora cau en una depressió. El 1990 mor el seu segon marit, l’empresari Julio Brocard, i aquest fet l’aboca a una nova depressió que aconseguirà superar amb l’escriptura d’una de les seves obres més monumentals i lloades, Olvidado Rey Gudú (1996).

BIBLIOGRAFIA

Los Abel (1948)
Fiesta al Noroeste (1953)
Pequeño teatro (1954)
En esta tierra (1955)
Los hijos muertos (1958)
Primera memoria (1960)
Algunos muchachos (1964)
Los soldados lloran de noche (1964)
La trampa (1969)
La torre vigía (1971)
Luciérnagas (1993)
La oveja negra (1994)
Olvidado rey Gudú (1996)
Casa de juegos prohibidos (1996)
Los de la tienda; El maestro (1998)
Aranmanoth (2000)
Paraíso inhabitado (2008)
Relatos:
La pequeña vida (1953)
Los niños tontos (1956)
El país de la pizarra (1957)
El tiempo. Barcelona: Mateu (1957)
Paulina, el mundo y las estrellas (1960)
El saltamontes verde y El aprendiz (1960)
A la mitad del camino (1961)
Libro de juegos para los niños de los otros (1961)
Historias de la Artámila (1961)
El arrepentido (1961)
Tres y un sueño (1961)
Caballito loco y Carnavalito (1962)
El río. Barcelona: Argos (1963)
El polizón del “Ulises” (1965)
El aprendiz. (1972)
Sólo un pie descalzo (1983)
La virgen de Antioquía y otros relatos (1990)
De ninguna parte (1993)
El verdadero final de la bella durmiente (1995)
El árbol de oro y otros relatos (1995)
Cuaderno para cuentas (1996)
Todos mis cuentos. (2000)
La puerta de la luna (2010)